Segur que us hi heu trobat: Us passeu una llarga temporada amb una activitat social sota mínims i de cop en un mateix dia us coincideix un casament, un bateig, un sopar d’ex-alumnes i el partit del Barça. Doncs portat al terreny dels projectes, és el que ens ha passat aquesta setmana a relatsencatala.cat.

En una mateixa setmana hem anunciat la creació de l’Associació de relataires que portàvem mesos gestant, hem convocat a la pàgina principal la Megatrobada de relatsencatala.cat i la festa dels poemes il·lustrats a Premià de Dalt el dia 31 de Maig i hem tancat un acord de col·laboració amb SDI Media Grup per tal de recollir mostres de veu en català per a una important empresa de software present en la majoria dels escritoris d’arreu del món. Ehem.

Per acabar-ho de rematar, el dimecres TV3 ens va fer una entrevista a les oficines d’Omatech. La setmana que ve apareixerem en algun Telenotícies migdia (no sabem encara quan). La veritat és que la visita de TV3 a Omatech va ser molt divertida, l’equip del programa ens va tractar de conya i van fer un gran esforç per a captar el màxim d’imatges de relatsencatala.cat, els llibres publicats, les oficines, etc. L’Agustí es va escaquejar i l’entrevista només me la van fer a mi.

Com es pot comprovar a la fotografia adjunta, vam correspondre amb la nostra serietat i professionalitat habituals.

Després d’una setmana mogudeta a nivell de projectes, lliuraments, entrevistes cancelades, opinions enfrontades i mails sorpresa m’han vingut ganes d’escriure sobre un dels estats d’ànim que més he hagut de superar des de que sóc ‘emprenedor’, la decepció.

De les primeres coses que te n’adones quan tens el teu propi negoci és que les decepcions deixen de tenir un caràcter excepcional per a passar a ser part indissociable de la teva activitat diària.

En una gran corporació, tant sigui per l’efecte esmorteidor d’una complexa estructura jeràrquica o per la limitació estricta de l’àrea de responsabilitat de cadascú, el temps de les decepcions queda acotat a un parell o tres vegades a l’any. Bàsicament durant les revisions de sous i a l’anunciar les promocions internes, que fet i fet ve a ser el mateix.

Pel que fa la meva experiència, l’escenari és totalment diferent quan l’empresa és teva. El dia a dia és converteix en un seguit de decepcions de tota mena: una proposta no guanyada, uns canvis d’última hora quan el projecte semblava tancat, una baixa inesperada o tot un seguit inclassificable de situacions que s’oposen a les expectatives creades.

Quan un assumeix la decepció com un procés normal i habitual dins l’operativa empresarial, l’actitud per a afrontar-la és totalment diferent de quan t’agafa per sorpresa. En el meu cas, quan estava sota l’abric d’una gran corporació les decepcions m’emboiraven els pensaments durant uns quants dies i de tant en tant notava com s’avivava la brassa de l’enuig.

Ara, a Omatech, cada vegada que es produeix una situació negativa i inesperada, en comptes de decebre’m, apreto punys i dents uns segons i canvio la lectura: una decepció és una oportunitat de millora. L’exercici no és fàcil però tampoc té cap mèrit, ja que és una reacció instintiva de supervivència empresarial que fins ara no havia hagut de desenvolupar. No em surt rentable encaparrar-me en quelcom que ja ha passat, a més si d’alguna cosa vaig sobrat és d’actitud positiva. D’acord també ajuda tenir uns socis excepcionals com l’Agustí i l’Otto.

Avui, primer diumenge de Maig es celebra el dia de la mare. Normalment no faig cas d’aquestes diades, de fet ni me n’assabento però avui crec que ho he escoltat al telenotícies. Com que aquest any és el primer que no t’he pogut donar una rosa en mà per Sant Jordi i com que ets la lectora més fidel i menys crítica del blog, et dedico aquest post.

De veritat mama, m’has recolzat en totes les decisions que he pres, has suportat el meu mal humor i les meves males respostes, m’has ensenyat a viure amb alegria i a ser valent.  Tu i el papa sou els meus referents més importants i l’exemple que vull seguir per tota la vida, així que abans que aquest blog es tenyeixi de rosa i acabem embafats, deixa’m dir-te: Felicitats mama! T’estimo moltíssim! Ets la millor mare del món!!!

Quan l’Otto, l’Agustí i jo vam decidir crear Omatech, un dels objectius que teníem era el de fer de l’empresa una incubadora de projectes propis. La manera de finançar aquests projectes seria mitjançant la prestació de serveis de desenvolupament. Des d’aleshores hem anat creixent en estructura, en clients, en prestigi dins del sector i això ens ha permés tirar endavant iniciatives com relatsencatala.cat o ipsojobs.com.

Relatsencatala.cat ha esdevingut el referent per a la publicació on-line en català i ipsojobs.com està evolucionant molt positivament tant en número de visitants únics com en posicionament orgànic. També hem aprés i hem rigut amb projectes con nuestraporra.com, el primer gestor de porres on-line de la web 2.0 i amb el Desafio Eurovisión 2008, que exagerant una mica, podríem considerar com un precedent de l’èxit mediàtic del Chiquilicuatre.

En tot aquest temps, una de les constants, ha estat la generació d’idees. És normal, ens passem tot el dia connectats a la xarxa, el bloglines i el google reader treuen fum i per tant és quasi natural que sorgeixin idees i ens sembli detectar oportunitats de negoci.

El procés és divertit i sempre mostra una mateixa pauta: excitació inicial, posat en comú de les idees i conclusions. La fase de conclusions és la que ens agrada anomenar ‘Pujadó-Baixadó‘. ‘Pujadó’ si la idea és potent i veiem que és possible tirar-la endavat i ‘baixadó’ si tota l’excitació inicial s’esvaeix perquè durant la posada en comú han sortit massa impediments i ens fan perdre confiança en l’èxit del projecte. No tinc una estadística calculada però diria que el rati està en 1 pujadó per cada 30 baixadons.

Molts cops les idees que descartem no són inherentment dolentes, sinó que no acaben d’encaixar en el moment actual de l’empresa o no ens veiem en cor de tirar-les endavant. Algunes les posem en llista d’espera i d’altres les descartem definitivament.

Com que em sap greu que aquestes idees quedin oblidades o sense executar, de tant en tant les aniré publicant en aquest blog. Evidentment, si algú se n’aprofita, en primer lloc dubtaré que ho hagi llegit precisament en aquest blog i en segon lloc, m’alegraré per ell perquè ha tingut l’empenta que nosaltres no hem demostrat.

Així que per començar amb aquesta sèrie, presento una dels darrers projectes que hem desestimat: Un sistema de fidelització on-line per al petit comerç.

Hem vist que el petit comerç com restaurants de menú, centres d’estètica, perruqueries, depiladores no tenen cap sistema automatitzat per a poder fidelitzar els seus clients. Com a molt, alguns fan servir targetes de cartró que van marcant cada cop que el client contracta el seu servei. Amb la targeta completa el client obté algun regal o algun descompte. L’avantatge d’aquest sistema és que és molt senzill d’implementar, només cal una cartulina. L’inconvenient és que no hi ha cap possibilitat d’interactuar amb els clients més enllà del dia que visiten l’establiment.

La nostra idea passava per crear una plataforma web on:

• els propietaris de petits comerços donarien d’alta el seu establiment i comprarien codis de fidelització per a entregar als clients.

• Els clients introduirien els codis de fidelització que aconseguirien al consumir en un establiment. A l’arribar a un número pre-establert de codis introduïts, podrien imprimir un descompte o el premi corresponent definit pel propietari del comerç.

Els propietaris podrien contactar amb els seus clients ‘fidels’ mitjançant un butlletí electrònic. Els clients per la seva part tindrien un lloc per a centralitzar el consum de bens o serveis ‘reals’ subjectes a fidelització.

El model de negoci estaria en la venta de codis de fidelització. Els propietaris comprarien codis a la web, se’ls imprimirien i aquests codis són els que entregarien als seus clients perquè ells mateixos els introduíssin al web.

No hem tirat la idea endavant perquè suposa un canvi en el paradigma de consum i a més incrementa la càrrega de treball tant del propietari de l’establiment com del client. Tot i que aportem valor en la cadena de consum, dubtem que aquest increment de valor compensi l’esforç d’implementació del sistema. La barrera d’entrada principal són els recursos que s’haurien d’emprar per a ‘educar’ el mercat.

Com ho veieu? Un pel massa complicat, no? Serà qüestió de donar-hi més voltes… ja n’hi hauran més!

Aquest matí he rebut un mail del meu germà Carles on m’explica que els de Google han posat en marxa el Google Engine, un servei que competeix directament amb els Amazon webservices.

El Google engine ofereix escalabilitat automàtica, balançajaments de càrrega i replica en servidors en clúster de forma totalment transparent a l’usuari. A més a més, disposa d’una API, per fer codis repetititus com validacions, autenticacions, etc…

Interessant però amb un inconvenient fort inicial: només suporten programació en Python, i la base de dades és BigTable. Esperem que en breu obrin les portes al PHP.

Avui dilluns en Gregor m’ha passat el següent enllaç: Sclipo a Expansión.

En aquest article s’explica que Sclipo ha estat seleccionat pel grup Red Herring com una de les 100 empreses tecnològiques més innovadores d’Europa. El Red Herring és una companyia americana amb un gran renom en el món del periodisme tecnològic i cada any de la llista d’empreses que tria el Red Herring en surten projectes tant sonats com eBay, Skype o el mateix Google.

Estic molt content per diferents motius, en primer lloc perquè a Sclipo hi treballen molts bons amics i m’alegro que el seu treball i esforç es vegi reconegut a nivell internacional. A més, en certa manera les bones notícies d’Sclipo esquitxen a Omatech, ja que l’equip d’Omatech va fer la plataforma tecnològica original d’Sclipo.

Espero que la inclusió en aquesta llista ajudi a Sclipo a crear les oportunitats financeres que els permetin competir en les mateixes condicions que els seus rivals del sector. Cal recordar que els seus competidors més pròxims han rebut grans inversions. Per exemple Videojug $30 milions , 5min $5 i howcast, una de les darreres en aparèixer ha aixecat $8 milions. Menció a part mereix Expertvillage que l’estiu del 2007 va ser comprada per Demand Media (companyia d’un dels consellers de MySpace).

El SXSW és una conferència sobre noves tecnologies que es celebra anualment als USA. Arran del SXSW de l’any passat, el servei de micro-blogging Twitter es va fer extremadament popular entre la blogosfera anglosaxona i de retruc ens va arribar aquí uns mesos més tard. Aquest any, el fenòmen del Twitter ja està totalment consolidat i assumit, i la nova troballa en boca de Scobles, Arrigntons i companyia és una aplicació creada per ex-googles que es diu FriendFeed.

El FriendFeed és com la segona derivada de les aplicacions socials. Et permet veure en un sola plana les actualitzacions que han fet el teus amics en la majoria de serveis ‘web 2.0′ (youtube, digg, flickr i 25 més). De fet és una còpia del mini-feed del Facebook però aplicat a la xarxa en general. M’he fet un compte i l’he començat a provar.

Així de bones a primeres m’ha semblat força enrevessat, suposo que és normal perquè es tracta d’un concepte nou. Com a detall m’ha agradat la interfície per a suggerir quins contactes et poden interessar. L’ús més pràctic li he trobat després d’afegir el ‘feed’ dels meus contactes al Google Reader. D’aquesta manera en un únic lector rebo tant les actualitzacions dels webs que segueixo habitualment com qualsevol acció web 2.0 dels contactes que també estan a FriendFeed. Sona més complicat del que sembla ho reconec.

El paral·lelisme amb el llençament de Twitter no es limita només al moment de l’arrencada. Així com Twitter tenia un competidor clar amb Jaiku, Friendfeed també té un altre competidor molt definit: Socialthing. Encara no he pogut provar Socialthing, perquè no disposo d’invitació, però pel que he llegit, la gran diferència amb Friendfeed és que a Socialthing els comentaris sobre les diferents accions dels teus contactes es fan a les aplicacions origen. Per exemple, si un amic meu publica una foto al Flickr em sortirà una nova entrada tant a Friendfeed com a Socialthing. Si vull comentar aquesta foto mitjançant Friendfeed, el comentari quedarà al propi Friendfeed mentre que amb Socialthing el comentari es veurà al Flickr. Des d’aquesta òptica em sembla molt més eficient Socialthing, també ho semblava Jaiku i Twitter ha acabat dominant el món del micro-blogging. El temps dirà.

Fa 10 dies que he rebut el EeePC d’Asus. El vam comprar el Carlos, el Xavi i jo a Taiwan mitjançant Ebay. Les sensacions que tinc després d’aquesta primera setmana són totalment positives. El tamany del portàtil és el seu tret més espectacular. Fins i tot els elegants Vaios semblen grossos al seu costat.

Tot just m’estic acostumant a la mida del teclat i al fet que les tecles estiguin en xinès. Pel que estic veient no crec que empri el EeePC per a escriure molts documents, com a molt algun mail i algun post del bloc (aquest mateix). Sobre les tecles en xinès, com que tenim tant interioritzat el teclat amb la configuració espanyola, no costa gens utilitzar-lo encara que els accents, la ç i altres símbols no corresponguin al dibuix de la tecla.

Pel que fa el sistema operatiu, vaig començar amb el Xandros, que ve preinstal·lat per defecte però no em va agradar. La distribució dels menús sembla pensada per a nens. com el OLPC, a més no funcionava la video-conferència amb l’Skype, no recordava la configuració de les xarxes inal·làmbriques i no vaig aconseguir mantenir el teclat en espanyol després d’apagar l’ordinador.

Així que he tirat per la via pràctica, he instal·lat un XP lite i em funciona de conya. Em menys d’una hora ja tenia tots els programes que necessito per aquest ordinador: missatgeria instantànea, skype, open office, winrar, acrobat reader i el bootskin per a cambiar la pantalla d’inic (ehem).

Donat el preu (menys de 400 euros) i les prestacions d’aquesta petita meravella, no m’extranya que els de Sony estiguin així de rabietes!

Porto temps que cerco aquell dispositiu mòbil que em permeti tenir a l’abast de la mà les funcionalitats que necessito en el meu dia a dia: telèfon, sms, mail, agenda i contactes. Qualsevol altre funció per mi és accessòria i sé que passats els primers dies d’excitació tecnològica inicial acabo per utilitzar el més bàsic.

Així que després d’haver estat un usuari intensiu de les Treo (600 i 650) i d’haver provat una bona temporada l’espectacular Iphone, m’he decidit per la BlackBerry Pearl 8100.

L’elecció d’un dispositiu que t’acompanyi durant tot el dia és molt personal, el que jo puc dir és que les Treos m’han funcionat de conya però són massa grans, fins i tot els models més nous com la Centro no m’acaben d’agradar, sembla que les hagin dissenyat fa uns anys enrera i que els faci mandra actualitzar l’estètica.

Pel que fa l’Iphone, les dues primeres setmanes em va emocionar però després la suma de petites incomoditats me’l van fer vendre. Quines incomoditats? Algunes són xorres i segur que s’arreglaran amb properes actualització de firmware o amb aplicacions externes, per exemple no poder veure el destinatari encara que el tinguis com a contacte en la previsualització dels sms, la possibilitat de trucar directament als números de telèfon de dins els missatges, el dependre massa de la connexió wi-fi, etc.

Total que en un d’aquests impulsos irrefrenables que sovint em donen vaig comprar la Pearl per punts vodafone. Després de dos dies llargs d’aprenentage (sóc lent ho reconec) puc dir que és el mòbil més practic que he utilitzat mai. No és extremadament maco, però a diferència del Iphone el puc treure de la butxaca com si res, el puc fer servir amb un sol dit i a més com que els mails t’apareixen en temps real (tecnologia push email) m’estalvio una pasta en sms… i ho diu algú que fins ara enviava uns 500 missatgets al mes

Per cert, em decideixo a escriure aquest post, just quan Apple anuncia el Iphone SDK, serà qüestió de tenir els ulls ben oberts a com reacciona el mercat!

Aquest vespre s’ha celebrat a Madrid el primer Facebook Garage que es fa a Espanya. El Facebook Garage és una trobada que gira al voltant de la plataforma de desenvolupament del Facebook.

En Xevi i en Carles, hi han anat i m’acaben de trucar per a fer-me’n cinc cèntims. De tot el que m’han explicat, el que més m’ha sorprès és que s’han presentat quatre aplicacions ‘verges‘, és a dir, que encara no estan on-line. No acabo de veure clar quin tipus d’experiència aporten aplicacions que ni tan sols s’han posat en marxa.

La pena és que tot just ens assebentàrem que es celebrava el Facebook Garage ens vam posar en contacte amb la organització per a veure si podíem presentar la nostra aplicació, els Eyesores.

Els Eyesores estan instal·lats en més de 220.000 perfils d’usuaris, té un creixement d’uns 10.000 usuaris setmanals, i una activitat diària al voltant dels 8.000 usuaris. Si no vaig errat, és l’aplicació líder sorgida de la xarxa que el facebook anomena ‘Spain’. Per això penso que l’organització no ha estat fina, hauria estat molt més didàctic deixar compartir la nostra experiència i el nostre coneixement pràctic de la plataforma Facebook, i sí, de pas fer-nos una mica de promoció.

També s’ha de dir però, que la gent del Facebook ha estat molt oberta i dialogant, sembla que han suggerit que el proper Facebook Garage es podria fer a Barcelona i que per aquesta ocasió sí que comptarien amb l’equip d’Eyesores.

Sigui com sigui, durant el break en Xevi i en Carles han aprofitat per a parlar amb en Martin Varsavsky, i pel que m’han dit , és un dels que més s’ha interessat per l’aplicació. El primer pas cap a open social?